Seguim treballant a la muntanya, ahir varem baixar del Camp 1 de 5.750 metres, en un intent d’arribar al Camp 2 de 6.800 metres, però un temporal de neu ens ho va impedir. Tan sols varem fer una nit als 5.750 metres. A dia d’avui sembla que la meteorologia ens dona una mica de marge i demà pujarem directament al Camp 2 per fer-hi una nit i així donar per finalitzada l’aclimatació. Si tot va com sembla, a primers d’octubre s’hauria de fer un intent de cim. Però com ja sabeu, tot això és ara per ara, suposicions...

Seguimos trabajando en la montaña, ayer bajamos del Campo 1 de 5.750 metros, en un intento de llegar al Campo 2 de 6.800 metros, pero un temporal de nieve nos lo impidió. Sólo hicimos una noche en los 5.750 metros. A día de hoy parece que la meteorología nos da un poco de margen y mañana subiremos directamente al Campo 2 para hacer una noche y así dar por finalizada la aclimatación. Si todo va como parece, a primeros de octubre se debería hacer un intento de cumbre. Pero como ya sabéis, todo esto es hoy por hoy, suposiciones ...

Després de quasi una setmana ha arribat el sol que tant desitjàvem, la predicció d’en Vitor, el nostre meteoròleg s’ha complert i finalment hem tingut sol. Bugada, dutxa..., tot el que en dies anteriors no hem pogut fer.

En un dia més pujarem al Camp 1 a 5.830 metres, per seguidament anar al Camp 2 de 6.800 metres a dormir i així acabar l’aclimatació de cara a l’ascensió. Tan sols haurem d’esperar una finestra, el més llarga possible, per intentar el cim.

Después de casi una semana ha llegado el sol que tanto deseábamos, la predicción de  Vitor, nuestro meteorólogo se ha cumplido y finalmente hemos tenido sol. Lavado de ropa, ducha ..., todo lo que en días anteriores no hemos podido hacer.

En un día más subiremos al Campo 1 a 5.830 metros, para seguidamente ir al Campo 2 de 6800 metros a dormir y así terminar la aclimatación de cara a la  ascensión. Tan sólo tendremos que esperar una ventana, lo más larga posible, para intentar la cima.

La puja, habitual benedicció realitzada als Camps Bases per demanar al  déus de la muntanya la seva protecció durant l’escalada, també ha estat passada per aigua. Ja portem més d’una setmana al Camp Base i tots els dies, com ja us he anat informant, o ens ha plogut o ens ha nevat. Sembla que en els propers dies es preveu una milloria, però a hores d’ara sembla que el monsó no ens vol deixar. Els dies es fan monòtons degut a la pluja i la neu, aprofitem per descansar i aclimatar. Ara mateix sóc dins la tenda, a punt d’anar a dormir, escrivint aquestes línees mentre escolto “The Wall”, disc i pel·lícula de referència, doncs és un dels meus grups de música preferits “Pink Floyd”. És una manera com una altra d’evitar sentir el soroll continuat de la pluja contra el sobre-sostre de la meva tenda i com que la nit serà llarga, tinc tot el temps del món per escoltar-lo.

Ens aixequem amb pluja cada dia, des que hem arribat al Camp Base el monsó no ens ha donat treva. Aquest any, sembla que trigarà uns dies a marxar, segons ens informa el nostre meteoròleg Vitor, que des de Portugal, ens envia els partes meteorològics diàriament.

De totes maneres nosaltres seguim treballant, i el mal temps no ens ha impedit que instal·lem el Camp 1 a 5.730 metres. Ahir a les 10h del matí, el cel es va obrir una mica, com si ens volgués donar una petita treva, a corre-cuita decidim de pujar al Camp 1 per deixar-lo totalment col·locat. En unes quatre hores varem arribar-hi.

Nos levantamos con lluvia todos los días, desde que hemos llegado al Campo Base el monzón no nos ha dado tregua. Este año, parece que tardará unos días en irse, según nos informa nuestro meteorólogo Vitor, que desde Portugal, nos envía los partes meteorológicos a diario.

De todas formas nosotros seguimos trabajando, y el mal tiempo no nos ha impedido que instalamos el Campo 1 a 5.730 metros. Ayer a las 10h de la mañana, el cielo se abrió un poco, como si nos quisiera dar una pequeña tregua, a toda prisa decidimos subir al Campo 1 para dejarlo totalmente colocado. En unas cuatro horas llegamos allí.

Molt bona diada a tots i totes des del Camp Base del Manaslú

.

“Tornarem a patir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”, això va dir en Companys en el seu dia, i salvant les distàncies, és el mateix que penso quan davant meu tinc el repte d’escalar una muntanya de més de 8.000m. A vegades els objectius no s’aconsegueixen a la primera, ni tan sols a la segona, de fet el meu primer 8.000 va ser al tercer intent.

Muy buena "diada" a todos y todas desde el Campo Base del Manaslú.
"Volveremos a sufrir, volveremos a luchar, volveremos a vencer", eso dijo Companys en su día, y salvando las distancias, es lo mismo que pienso cuando delante de mí tengo el reto de escalar una montaña de más de 8.000m . A veces los objetivos no se consiguen a la primera, ni siquiera a la segunda, de hecho mi primer 8000 fue el tercer intento.
Hoy es 11 de septiembre, en Cataluña y el resto de la tierra. Como catalán siento lo mismo que vosotros aunque a 10.000 km de distancia ya 5.000md ALTURA. Seguro, hay un montón de catalanes y catalanas que celebran la fiesta lejos de casa. Hace casi 300 años, en un día como este, perdimos nuestra libertad ..., desde aquí quisiera animaros a todas y todos a seguir luchando por lo que verdaderamente queremos y deseamos, pues la perseverancia y la tozudez hacen que los sueños se hagan realidad.

VISCA CATALUNYA
11 de septiembre de 2010
Xavi Arias

Ja portem un parell de dies al Camp Base del Manaslú a quasi 5.000 metres d’alçada. El dia 9 de setembre varem pujar des de Samagaon al CB del Manaslú, una aproximació de 1.500 metres de desnivell per uns paratges preciosos, entre nosaltres es barrejaven els portejadors i portejadores que carregaven el material per a muntar el CB. És increïble de veure’ls, amb edats compreses entre els 10 i els 60 anys, carregant de 20 a 30Kg a l’esquena.

Ya llevamos un par de días en el Campo Base del Manaslú a casi 5.000 metros de altura. El día 9 de septiembre tuvimos subir desde Samagaon el CB del Manaslú, una aproximación de 1.500 metros de desnivel por unos parajes preciosos, entre nosotros se mezclaban los porteadores y porteadores que cargaban el material para montar el CB. Es increíble de verlos, con edades comprendidas entre los 10 y los 60 años, cargando de 20 a 30Kg espalda.

ENTREVISTA

El alpinista catalán responde desde Nepal a las preguntas de Desnivel, en esta entrevista en la que se sincera sobre su relación con las montañas y la tragedia vivida en el Annapurna en primavera. Vive con ilusión el reto de ascender el Manaslu este otoño.

Us saludem des de Samagaon, últim poble abans d’arribar al Camp Base del Manaslú. Finalment, hem pogut sortir des de Katmandú amb l’helicòpter, però no ha estat gens fàcil. A uns pocs minuts de l’objectiu, l’helicòpter s’ha vist obligat a aterrar degut a la inestabilitat del temps. Ens ha deixat al poble de Lho, tota una novetat per la gent d’aquest poble, doncs per a ells veure baixar un helicòpter no és una cosa habitual. Allí hem passat la nit i al matí, a peu i en unes tres hores hem arribat Samagaon.

Aquest poble es troba als peus del Manaslú, a una alçada de 3.500 metres, és molt conegut per a tots aquells i aquelles que han fet el trekking que hi dona la volta. Hi ha un petit monestir a pocs minuts del poble i quasi tots els habitants son majoritàriament d’ètnia tibetana.

Os saludamos desde Samagaon, último pueblo antes de llegar al Campo Base del Manaslú. Finalmente, hemos podido salir desde Katmandú con el helicóptero, pero no ha sido nada fácil. A unos pocos minutos del objetivo, el helicóptero se ha visto obligado a aterrizar debido a la inestabilidad del tiempo. Nos ha dejado el pueblo de Lho, toda una novedad para la gente de este pueblo, pues para ellos ver bajar un helicóptero no es algo habitual. Allí hemos pasado la noche y la mañana, a pie y en unas tres horas hemos llegado Samagaon.

Encara estem a Katmandú, el monsó segueix fort, cada dia plou, no amb virulència, però sí insistentment. De fet, avui érem a l’aeroport per sortir amb l’helicòpter fins a Sagamaon, un petit poble tibetà situat a un parell de dies del Camp Base del Manaslú, doncs les pluges han deixat pràcticament impracticable el trekking. Haurem d’esperar un dia més.

Els dies a Katmandú són grisos, humits i calorosos, amb tot l’enrenou dels últims preparatius no em tingut temps per a res, ni tan sols per fer alguna visita als temples o monestirs dels molts que hi ha a la ciutat. Encara que sigui la dotzena vegada que he aterrat per aquestes terres, sempre hi ha coses noves per a veure i descobrir.

Aún estamos en Katmandú, El monzón sigue fuerte, cada día llueve, no con virulencia, pero sí insistentemente. De hecho, hoy estábamos en el aeropuerto para salir con el helicóptero hasta Sagamaon, un pequeño pueblo tibetano situado a un par de días del Campo Base del Manaslú, pues las lluvias han dejado prácticamente impracticable el trekking. Tendremos que esperar un día más.

Bueno, amigos y amigas ya estamos otra vez, una vez más estoy en Katmandú, esta vez para escalar el Manaslú una montaña de 8.163 metros. El hecho es que nada más llegar a comenzado el ritual de cada expedición, la recogida al aeropuerto por parte de la agencia que nos organiza toda la logística de la expedición, instalación en el hotel, y como no, una de las primeras reuniones entre las muchas que hacer, agencia, ministerio ..., esta con uno de los referentes del Himalaya, Elisabeth Hawley, periodista instalada en Nepal desde hace casi una cincuentena de años y que se dedica a hacer el seguimiento veraz de todas las expediciones que se hacen en todas las montañas de más de 8.000 metros. Parece que para ella el tiempo no haya pasado, todavía lleva su primer coche en Nepal, un escarabajo azul del 1964 con un estado impecable, limpio, sin rallada, parece salido de fábrica.

 Bé,amics i amigues ja hi tornem a ser, una vegada més sóc a Katmandú, aquest cop per escalar el Manaslú una muntanya de 8.163 metres. El fet és que només arribar a començat el ritual de cada expedició, la recollida a l’aeroport per part de l’agència que ens organitza tota la logística de l’expedició, instal·lació a l’hotel, i com no, una de les primeres reunions entre les moltes a fer, agència, ministeri..., aquesta amb un dels referents de l’Himàlaia, Elisabeth Hawley, periodista instal·lada al Nepal des de fa quasi una cinquantena d’anys i que es dedica a fer el seguiment veraç de totes les expedicions que es fan a totes les muntanyes de més de 8.000 metres. Sembla que per ella el temps no hagi passat, encara porta el seu primer cotxe al Nepal, un escarabat blau del 1964 amb un estat impecable, net, sense cap ratllada, sembla sortit de fàbrica.