Crònica resum

Amics i amigues que heu anat seguint la nostra ascensió al Nun, ja som al camp base dutxats, afaitats, hidratats, descansats i nodrits.  I ara creiem que és un bon moment per a explicar-vos com a anat tot plegat. Fins ara només hem fet relats parcials i no hem volgut entrar en massa detalls per a no espantar ningú, especialment les famílies.

Últimes notícies rebudes pels expedicionaris, via telefònica, des del Camp Base del Nun.

El Dissabte 7 d’agost tots els membres de l’expedició van sortir del Camp 3 i van aconseguir de fer el Cim del Nun de 7.135 metres. Degut a la durada de la jornada i a la complicació d’aquest últim tram, després de fer el cim, es van quedar a dormir directament al Camp 3. Ahir, diumenge a la tarda, ja es trobaven tots al Camp Base, contents, satisfets i amb moltes ganes de celebrar aquest cim tant merescut. Gran part del dia d’avui, l’han dedicat a recollir el Camp Base i preparar tot el material per demà dimarts, començar a fer el camí de tornada cap a casa.

Des d’aquí, volem felicitar a tots els expedicionaris i desitjar-los un bon retorn a casa.    

Aquesta tarda hem rebut notícies dels expedicionaris via telefònica.

Es troben tots els integrants en bon estat i animats al Camp 2 de 5.800 metres. En aquests propers dies treballaran per equipar el camí a Camp 3 i muntar-lo. Sobretot si les condicions meteorològiques ho permeten, tenen previst, si tot va bé, a finals d’aquesta setmana fer l’atac a cim.

Camp 2 del Nun, 5.800m., dilluns 2 d’agost del 2010

Tal com us havíem anunciat, el dimecres vam tornar a pujar al camp 1 amb més material i menjar per poder passar a equipar el camp 2. La situació meteorològica però, tal com també us havíem comentat, està força complicada i ens vam veure forçats a retornar al camp base. El vent i neu la neu convertien el plató on tenim muntades les tendes al camp 1 en una mena de planeta glaciar, on res té forma ni volum, on no hi ha referències ni distàncies i d'on, el més raonable, era marxar.

Ahir va ser, sense cap mena de dubte, la jornada més dura des que vàrem sortir de casa. A les 6 del matí vam sortir del camp base per muntar el camp 1. Si bé inicialment pensàvem que el plató de gel on havíem d'instal·lar-lo es trobava a una alçada de 5.200m, finalment el lloc adequat per a muntar-lo era a 5.495m. Per tant ens va tocar fer un desnivell de gairebé 900m. que, a aquella alçada, requereix una gran esforç.

Ja han passat 3 dies -aquí el temps passa més de pressa del que pot semblar- i hem pujat uns 800m més amunt. Ara som al Camp Base després de dues jornades d'ascens i d'instal·lació. Pels novells en el tema això ha estat molt millor del que ens podíem esperar. Ens hem pogut dutxar (amb potets d'aigua calenta), tenim espais tancats habilitats com dutxa, vàter, menjador, cuina i una tenda-dormitori per a cadascú. Tenim musiqueta, hem esmorzat ous ferrats i pernil ibèric, i hem pogut fer bugada. Amb la gent d'Infinit Emotions, fer alpinisme és tot un luxe!

Ja som a punt de començar l'aventura. Després dels dos dies que ens han calgut per recórrer, en tot terreny, els 300km que ens separen de l'aeroport més proper, a la ciutat de Leh, som als peus del nostre objectiu. Tangol és el darrer reducte habitat i accessible per carretera, i un petit refugi de muntanya ens donarà aixopluc per passar la darrera nit abans de començar a caminar

.

Avui hem agafat consciència de l'impacte que tenen les decisions que prenem en el que anomenem primer món. L'octubre de 2008 quatre muntanyencs vam prendre la decisió d'intentar un objectiu, per a nosaltres, realment ambiciós: fer un 7.000. I vam decidir triar, per diferents raons el Nun, de 7.135m. Es tracta d'un cim situat a la regió del nord de la Índia que ells n'anomenen Jammu & Kashmir. Vam parlar amb el Xavi Arias i aquí ens teniu a tots cinc.

Hola a todos y todas,

La llegada de Xavi y Lluís está prevista para mañana martes 27 de abril a las 19.15hen el  aeropuerto de Barcelona.

El N º de vuelo es: JK4404

Gracias a todos,

24 de abril de 2010
Katmandú

24 d’abril del 2010

Katmandú

22 de abril de 2010
Campo Base del Annapurna

Ya son cinco días de espera en el CB, en mi caso recuperándome de las contusiones de la avalancha de Campo 3. Todavía estoy dolorido, pero por suerte, mucho más animado gracias a todo vuestro apoyo, amigos y amigas, familia y sobre todo el de mi compañero, Lluís Ràfols. Cada día los doctores del hospital improvisado en el CB (con el apoyo del Gobierno de Aragón), me miran y me dan su opinión, en estos momentos creen que podría tener fisuradas dos costillas en la inserción costovertebral de la parte derecha. Ojalá en cada expedición pudiera tener un servicio como este, tanto para mí, como por los demás compañeros y compañeras y sherpas. Espero estar a punto en unos días más, eso si, no al cien por cien pero si con la suficiente fuerza para intentar llegar a la cima. Recuerdo hace un par de años, la bajada de la cumbre del Everest con ese dolor en el tobillo (unos días antes había sufrido una torcedura en el pie), al llegar a Katmandú me diagnosticaron una fisura en la tibia inserción con el peroné. Es por eso que no tengo miedo del dolor, si no, de que la lesión no me deje progresar hasta la cima.

22 d'Abril de 2010
Camp Base de l'Annapurna

Ja son cinc dies d’espera al C.B, en el meu cas recuperant-me de les contusions de l’allau de Camp 3. Encara estic dolorit, però per sort, molt més animat gràcies a tot el vostre suport, amics i amigues, família i sobretot el del meu company, en Lluís Ràfols. Cada dia els doctors de l’hospital improvisat al C.B (amb el suport del govern d’Aragó), em miren i em donen la seva opinió, a hores d’ara creuen que podria tenir fisurades dos costelles en l’inserció  costovertebral de la part dreta. Tant debò a cada expedició pogués tenir un servei com aquest, tant per a mi, com pels altres companys i companyes i xerpes. Espero estar a punt en uns quants dies més, això si, no al cent per cent però si amb la suficient força per intentar arribar al cim. Recordo fa un parell d’anys, la baixada del cim de l’Everest amb aquell dolor al turmell (uns dies abans havia patit una torçada al peu), en arribar a Katmandú em van diagnosticar una fisura a la tíbia inserció amb el peroné. És per això que no tinc por del dolor, si no, de que la lesió no em deixi progressar fins al cim.

Fuente: www.explorersweb.com/everest_k2/news.php

Fuente: www.desnivel.com/object.php

La rotura de un serac provocó la avalancha, que destrozó la tienda de Xavi Arias y Lluís Ràfols, con ellos dentro. Junto con Carlos Pauner, Juanito Oiarzabal y Martín Ramos, han trasladado la ubicación del C3 y han regresado al CB, donde han coincidido con Edurne y los suyos tras la cima.

Parece que el Annapurna ha querido mostrar este fin de semana lo mejor y lo peor de sí mismo. Tras permitir que Edurne Pasaban, Joao Garcia y los miembros de Al filo de lo imposible alcanzaran su cima, ha estado a punto de causar la desgracia un poco más abajo, en los 6.500 m del C3.

Fuente: www.barrabes.com/revista/noticias/2-6574/mas-datos-cima-cronica-pauner.html#comentarios

Todos los expedicionarios se encuentran desde ayer por la noche sanos y salvos en el campo base. Para que no quedara ninguna duda, alcanzaron las 3 posibles cimas del Annapurna, como puede verse en el track de Joao García. Pauner, Oiárzabal y Xavi Arias son alcanzados por un alud pero salen sanos y salvos, excepto un fuerte golpe en la espalda para Xavi que ya está siendo tratado

17 de abril de 2010
Campo Base del Annapurna

17 d’abril del 2010

Camp Base de l’Annapurna

 Ja tornem a ser al C.B amb la feina feta. Les coses però, no han sortit com esperàvem.

Font:explorersweb.com/everest_k2/news.php

14 de abril de 2010
Campo Base del Annapurna

Hola amigos y amigas, os escribo desde el C.B. Estos últimos días ha estado nevando, pero hoy el tiempo ha sido bueno y no ha caído ni un copo de nieve, mañana salimos en dirección al Campo 2, para el día siguiente Viernes ir a Campo 3 y dormir. Saldremos  Luis y un servidor, acompañados de los amigos del CB, permitidme que os los presente. Una cordada es la de Carlos Pauner y Javier Pérez, la otra en Juanito Oiarzabal y Tolo Calafat. Durante estos días hemos descansado, hemos ordenado el material y lo que es más importante, hemos disfrutado de las habilidades culinarias de Juanito, hoy mismo nos ha deleitado con un "bacalao a la vizcaína" que es una de sus especialidades. A veces los alpinistas volvemos delgados y desgastados de las expediciones, pero esta vez, no podremos decir que sea por no comer.
Formamos un equipo con bastante experiencia, todos juntos sumamos más de cuarenta ascensiones a montañas de 8.000m, pero no me olvidar que en Juanito lleva veintitrés tres solo, es la persona que tiene más de toda la tierra . Bueno, espero que la experiencia de todos, haga que esta vez todo salga tal y como pasado en las últimas expediciones.

14 d’abril del 2010

Camp Base de l’Annapurna